En aquesta foto, Núria Amat i Mañosas, la meva estimadíssima tieta Nuri (Sant Feliu, 1940-1998), quan tenia tretze anys, a primers de 1954. Era la Festa dels Vells, que recordo vagament de la meva infantesa i es devia fer fins a meitat dels anys seixanta. Una noia de Sant Feliu acompanyava a missa i a processó a una persona vella de la nostra ciutat. La persona que està amb la tieta Nuri és la senyora Nicanora Barreda Barreda, nascuda a Culla, l'any 1869. Era la germana gran de la meva besàvia, Antònia Barreda Barreda, nascuda també a Culla l'any 1879. La foto me la va facilitar Joan Romagosa Colom, el seu nét, que m'està ajudant moltíssim a conèixer i retrobar els meus orígens familiars al Maestrat.
Un dia, fent una cerca del cognom Barreda a l'hemeroteca de La Vanguardia, hi vaig trobar la següent notícia, breu, però molt il·lustrativa de la misèria que es vivia en aquell poble pobre, fred i mal comunicat a cavall dels segles XIX i XX, el temps que va tocar viure a les germanes Barreda. Era el 4 de desembre de 1928 i deia així: "La guardia civil detuvo en el término de Adzaneta a la joven Florinda Barreda Barreda, fugada del hogar paterno. Interrogada, manifestó que se marchaba a a la capital, cansada de vivir en un pueblo tan mísero. Se cree que tiene perturbadas las facultades mentales"
Les filles de Nicanora Barreda (Joaquima i Hermínia Colom Barreda) van venir a Barcelona, en data que encara no he pogut precisar, a fer de rentadores i planxadores en un establiment que encara no he pogut determinar. Elles insistien a la seva mare que deixés el poble i vingués a Barcelona, com em va explicar Joan Romagosa. Però el seu marit, Joaquim Colom, no va voler. Quan va morir, any 1910, vídua i embarassada del seu fill petit, Amadeu Colom, va deixar el poble per no tornar-hi mai més. Per a ella, era el record del fred i la gana. Tenia 41 anys.
Un cop aquí, va insistir a la seva germana petita, Antònia, la meva besàvia, que prengués la mateixa decisió. Però el seu marit, Guillermo Buenaventura Villalba, tampoc no volia deixar Culla. Finalment, suposo que després d'anys de tensió entre el matrimoni, l'agost de 1914, els meus besavis Guillermo Buenaventura i Antònia Barreda i el meu avi, Antoni Buenaventura Barreda (nascut a Culla el 1902) van deixar el seu poble i van venir a Sant Feliu.
Es van instal·lar al Passatge Molins, un carreró inhòspit, fosc i miserable, conegut popularment com el carrer de les Punyalades, avui inexistent, ja que es va urbanitzar en obres de millora del centre de Sant Feliu a la dècada dels anys vint. Tenia entrada pel carrer Sant Llorenç, just on ara hi ha l'accés al pati de les Mercedàries. El meu besavi no es va adaptar mai al canvi de Culla a Sant Feliu i, quatre anys després de venir, se'n va tornar tot sol al poble tan sols per morir a casa seva. És curiós: va aguantar set anys de servei militar i de guerra al Marroc, i no va aguantar més de quatre anys vivint en un lloc que no devia sentir mai com a propi.
Adjunto un arxiu pdf amb les persones que conec fins ara i que són descendents del matrimoni dels meus rebesavis Joaquin Barreda Vidal (Culla, 1835-1914) i Antònia Barreda Barreda (Culla, 1833-1913). Agrairé a qui pugui interessar que em faciliti informació, dades o imatges que em permetin completar l'arbre de descendents de què formo part.
I un darrer record i homenatge a Nicanora Barreda Barreda. Per l'empenta d'aquesta dona gran d'esperit i petita d'alçada que es veu a la foto, algunes famílies de Culla i els voltants van venir a Sant Feliu, a Barcelona o a altres pobles dels voltants. Una decisió difícil per sortir d'una vida més difícil encara. La dura decisió que sempre han hagut de prendre, sigui quin sigui el temps o el país, les persones immigrants.
2 comentaris:
La veritat és que buscar els orígens és sempre una cosa molt bonica, o siga que primer que res enhorabona per esta recerca dels teus avantpassats, espero i desitjo que trobes tota la branca familiar cullerana.
Pel que he llegit del teu bloc, i corregeix-me si vaig errat, em fa la sensació que tu homenatges als teus avantpassats de Culla per haver fugit d'aquella vida. Si és així, deixa'm corregir-te. La vida en aquells anys era dura, però com sempre ho ha sigut per estes terres, però la gent no era infeliç, vivia amb el que tenia i amb això passava, la gent moria, però com passava igualment ahí i a Barcelona.
El motiu pel qual els teus avantpassats van fugir de Culla el desconec, ara bé, si amb això vols fer-me creure que la vida els va anar molt millor a Barcelona, vas del tot enganyat, tu mateix has dit que un avantpassat va morir al cap d'uns anys. I va morir segurament de tristor, de pensar com eixa vida al mas o a la natura, com eixos paisatges del Maestrat, com tot això no ho podia trobar a Barcelona.
Jo, sense menysprear la valentia dels teus avantpassats que van agafar el que tenien i van emigrar de Culla, voldria homenatjar la gent que es queda i que encara dóna vida a Culla, la gent que viu al poble tot l'any, sense les comoditats de la ciutat i el luxe, però amb un esperit i una vitalitat que engrandeix el caràcter d'eixa gent. Ells són per a mi els autèntics herois de la història, i la història els hauria de reservar un lloc en la glòria. Visca els masovers!
Hola, cullerà!
En primer lloc disculpa el temps en respondre el teu comentari: entro poc al bloc i fins avui no me n'he adonat.
Tens tota la raó en què la història hauria de reservar un lloc a la glòria pels qui opten per quedar-se en els pobles i mantenir així viva la seva història i, sobretot, el seu present i el seu futur.
Jo no volia homenatjar els meus besavis per decidir marxar a primers del segle passat: simplement ho constatava, i sé que va ser una decisió traumàtica. La meva besàvia volia marxar com fos, el meu besavi es volia quedar com fos. Al 1914, van venir a Sant Feliu a contracor del meu besavi. Només quatre anys més tard, els meus besavis es van separar i el meu besavi va tornar a Culla simplement per morir a casa seva, no en un lloc estrany i que no sentia com a seu. Les històries i els drames personals i familiars poden ser sovint molt intensos i durar generacions. Són drames que segur que ara es repeteixen a les famílies que avui arriben a Catalunya i a Espanya des de racons del món molt més llunyans que cent anys enrera... i que ens parlen de les migracions com d'un viatge molt dolorós per a molta gent, com un viatge vitalment necessari per a molta altra.
A mi m'agrada venir a Culla, m'hi sento bé, tot i que només hi he estat tres cops (2006, 07 i 08), i espero poder tornar-hi de manera regular i convèncer també els meus fills (difícil, tots tenen entre 25 i 30 anys) de conèixer el poble dels seus rebesavis.
Una abraçada a tots els cullerans i culleranes!!!
Jordi San José i BUENAVENTURA (de Culla!)
Publica un comentari a l'entrada