70 anys del bombardeig de Barcelona: 70 anys de la meva família paterna a Sant Feliu.

Aquests dies fa setanta anys del bombardeig dels feixistes italians sobre Barcelona. La Història, en majúscules, es tradueix en milers de petites històries, personals, minúscules, que sovint ens expliquen, que sovint influeixen anys i anys enllà del fet dramàtic que les va provocar.

La meva àvia podria haver estat aquesta dona, i el meu pare podria haver estat aquesta nena:

Els meus avis vivien a Barcelona, al Barri Gòtic, concretament al carrer Carders. Massa prop del port, des d'on bombardejaven els vaixells italians, massa prop del centre, a on bombardejaven els avions italians. Quan jo era petit, recordo la meva àvia estremida encara per la por les poques vegades que parlava de la Guerra. Llavors sempre solia dir que un dia el seu fill, amb sis o set anys, era al balconet de la casa del carrer Carders. Va entrar a la casa amb un tros de metralla que acabava de caure-hi: la meva àvia de seguida va pensar que hauria pogut acabar amb el seu fill, amb el meu pare. Aquell dia va decidir marxar de Barcelona.

Vint anys abans, en temps de creiexement de la burgesia catalana, la seva família era propietària d'una fàbrica de teixits a Torelló, que van comprar -més lliçons d'història- amb la fortuna que el meu besavi -sí, el Manuel Colomer del meu escrit anterior!- va fer com a indiano a Cuba. Després, tot se'n va anar en orris, i amb les restes del naufragi, els meus besavis van anar d'una torre a Torelló a un pis fosc del carrer Carders. Però en aquells temps de prosperitat, havien tingut una minyona de Sant Feliu.

Ves per on, quan la meva àvia va decidir marxar de Barcelona, se'n va recordar d'aquella minyona de la seva infantesa i, al 1938, van deixar enrera bombes i trossos de metralla que podien matar un Lluís San José de 7 anys, i van venir a Sant Feliu. Primer a la Rambla, a una torre que fins fa poc va resistir al lloc on ara hi ha un video boom. Després al carrer Pi i Margall, al costat d'on ara mateix hi ha el rober de Càritas. Allà va ser on vaig néixer jo, el 1957.

Enguany, la Història de tots, amb majúscules, recorda amb horror la forma macabra i assassina de matar de Franco. I també la nostra petita història, amb minúscules, ens recorda el nostre propi origen a la nostra pròpia ciutat. I sempre l'atzar entremig, sempre la vida imprevisible. Tot hauria estat diferent si aquella bona minyona d'aquells bons temps hagués estat, posem per cas, de Matadepera.