L'origen dels cognoms San José i Bonaventura.
Els cognoms amb nom de santes o sants tenen diferents orígens, depenent també de diferents moments de la nostra història. Sembla ser que, en un inici, tenien un origen toponímic (algú de cognom Sant Martí podia venir d'un poble amb aquest nom). Més endavant, cap als segles XVI-XVII els cognoms amb santes o sants van ser adoptats (o imposats) per als conversos, ja fossin jueus o moriscos. Més endavant, tenia altres connotacions. Quan de petit li preguntava al meu avi d'on venia el seu cognom, ell em deia que, com que la seva família venia de Madrid, allà era costum posar noms de santes o sants als infants que eren fruit de relacions "dels senyors amb el servei", que no s'abandonaven (sinó serien "expósitos") però que no es podien reconèixer. Aquesta pràctica sembla que era també habitual entre els fills del clergat.
El meu avi, però, no disposava de la informació necessària per respondre la meva qüestió. En primer lloc, el seu pare era de Madrid, però el seu avi i besavi eren de Valladolid. En segon lloc, la major part dels centenars de milers d'infants recollits en hospicis no rebien el cognom d'expósito... sinó d'alguna santa o sant, normalment el mateix nom de l'establiment que els recollia.
I heus aquí que, només durant el segle XIX, més de vint-i-cinc mil nenes i nens van ser recollits a la Casa San José de niños expósitos de Valladolid. Heus aquí, tal com he pogut documentar, l'origen del meu primer cognom. Desenes de milers de persones que compartim aquest cognom tenim aquest mateix origen.
Pel que fa al cognom Bonaventura, tres quarts del mateix. Als Països Catalans, els infants recollits en hospicis o de pares desconeguts no eren anomenats expósitos ni era costum posar-los noms de santes o sants, però els eren atribuïts sovint cognoms d'aquest tipus: Déu, Deúlofeu, Déulovol, Salvat, Ventura... o Bonaventura. El meu segon cognom té també, doncs, el mateix origen, un primer varó nascut fora de matrimoni. Aquesta branca de la meva família ve de Culla, com ja he dit en algun altre escrit, i la tinc documentada des del segle XVII. Al darrer terç del segle XIX, un capellà va castellanitzar el cognom en inscriure'l al llibre de baptismes, i així ha continuat... fins que completi el procés per tornar-lo a la seva forma original.
El meu avi, però, no disposava de la informació necessària per respondre la meva qüestió. En primer lloc, el seu pare era de Madrid, però el seu avi i besavi eren de Valladolid. En segon lloc, la major part dels centenars de milers d'infants recollits en hospicis no rebien el cognom d'expósito... sinó d'alguna santa o sant, normalment el mateix nom de l'establiment que els recollia.
I heus aquí que, només durant el segle XIX, més de vint-i-cinc mil nenes i nens van ser recollits a la Casa San José de niños expósitos de Valladolid. Heus aquí, tal com he pogut documentar, l'origen del meu primer cognom. Desenes de milers de persones que compartim aquest cognom tenim aquest mateix origen.
Pel que fa al cognom Bonaventura, tres quarts del mateix. Als Països Catalans, els infants recollits en hospicis o de pares desconeguts no eren anomenats expósitos ni era costum posar-los noms de santes o sants, però els eren atribuïts sovint cognoms d'aquest tipus: Déu, Deúlofeu, Déulovol, Salvat, Ventura... o Bonaventura. El meu segon cognom té també, doncs, el mateix origen, un primer varó nascut fora de matrimoni. Aquesta branca de la meva família ve de Culla, com ja he dit en algun altre escrit, i la tinc documentada des del segle XVII. Al darrer terç del segle XIX, un capellà va castellanitzar el cognom en inscriure'l al llibre de baptismes, i així ha continuat... fins que completi el procés per tornar-lo a la seva forma original.
Comentaris