dimarts, 3 de setembre de 2013

AMAT, Ordal, Grané, Lladó, Albareda, Mayol, Gibert, Marín, Ruiz, Bartomeu, Asín, San José... descendents d'aquell sastre de fa 200 anys.

Vaig parlar de la recerca dels Amat en aquest escrit. Tot va començar a partir de la petició d'un ciutadà de Miami, d'origen cubà, Mr. Luis Amat, de voler saber sobre els orígens de la seva família i els possibles parents que encara pogués localitzar. Pel que fa als orígens, ell mateix havia fet una recerca inicial a Family Search, de la que ja he parlat moltes vegades. Pel que fa als parents, em va demanar ajuda. Entre ell i jo, hem anat construïnt aquesta primera relació de descendents de Manuel Amat, el noi de poc més de tretze o catorze anys que, entre 1835 i 1840, va emigrar a Cuba i ja mai més no va tornar.

El cognom Amat s'ha anat perdent amb les dones de la família, i altres cognoms s'han incorporat a aquest arbre de descendents: Ordal, Grané, Lladó, Albareda, Mayol, Gibert, Marín, Ruiz, Bartomeu, Asín, San José... i altres que encara sortiran. Curiosament, la meva tieta Núria Amat forma part d'aquest arbre, i també en formarien part els seus fills Carles, Mercè, Sònia i David, i els seus néts Carla, Blanca, Èric, Aida i Dídac. No he posat les generacions més joves en el full perquè no sé si vulneraria alguna protecció de dades. Tinc un arbre més complet que facilitaré a algú que cregui que pot formar part de la descendència d'aquell sastre de fa 200 anys, Joan Amat, casat amb Teresa Romà. Agrairé, per descomptat, tota informació suplementària que em puguin donar les persones que trobin els seus avis o besavis en aquesta relació.

L'elaboració d'arbres genealògics pot ser cap amunt buscant avantpassats (arbre d'ascendents) o cap avall buscant descendència (arbre de descendents). Per a mi, és una passió i un hobby que m'absorbeixen molt, sobretot a les vacances, i al qual em dedicaré plenament amb la jubilació. Però també és una enorme lliçó d'història: sobre les condicions de vida en cada època, sobre la seva demografia, les seves professions, les seves procedències, les seves opcions,... Tot el que estudiem als llibres d'història, personificat en avantpassats amb les seves pròpies històries personals. Aquella parella de Joan Amat i Teresa Romà van tenir dotze fills, dels quals molts no van arribar ni als dos anys, altres van haver d'emigrar, etc: com els immigrants d'arreu d'Espanya que van venir al segle XX, com els immigrants d'arreu del món que han vingut al segle XXI. Oficis ja perduts (traginer, carboner,...) que expliquen la vida de quan l'energia o els transports eren gairebé iguals que centenars d'anys enrera. Tot això em referma en la idea que Sant Feliu, que potser no té un gran patrimoni per tenir el que entenem tradicionalment per museu, sí que ha de tenir un espai en què els escolars i la gent interessada en la construcció de la nostra societat puguin conèixer i interpretar el passat de la nostra ciutat, les seves transformacions demogràfiques, econòmiques, socials, etc. Espero que, en el debat que sobre el pla estratègic de la cultura hi ha actualment a la nostra ciutat, aquesta sigui una de les conclusions que en surtin.

Bé, en tot cas: espero que, amb aquest escrit, algú s'interessi per la història de la seva família i el reflex que la història general hi té i que, en tot cas, em doni un cop de mà en omplir els molts buits que hi ha en aquest arbre.

No vull acabar sense reiterar el meu agraïment a les persones que m'han facilitat l'accés a les dues fonts d'informació bàsica amb què treballem els ferits per aquesta passió: els llibres sagramentals (gràcies a la nostra parròquia!!!!) i els padrons de població (gràcies al nostre arxiu!!!!). I gràcies també a les persones que, n'estic segur, afegiran algun o alguna descendent de Manuel Amat a aquesta primera relació.